12.6.13

Al meu avi...













Per descomptat que ja ningú et recorda
com jo ho faig,
encara que hagin caminat amb tu
mil deserts de penombra agonitzant
i encara que ara cridin orgullosos
als quatre vents
els nocturns episodis
en què et internaste
en camp obert, franja oberta,
clar obert,
per rescatar camperols caiguts
en combat.

Per descomptat que ja ningú et recorda
com jo ho faig,
encara que hagin plantat amb tu
un portal d'matinals roses
a la silvestre estatge de l'alba
encara que hagin ballat mil nits
amb el ritme cadent de la teva vella guitarra
i encara que hagin provat els rics blats de moro
emergint en la sendera blau
de les teves mans amples.

Per descomptat que ja ningú et recorda
com jo ho faig,
les edats no importen
la comptabilitat mundana dels dies
no n'hi ha prou,
doncs tu vaig conèixer, per primera vegada,
els antiquíssims túnels del temps,
a les parets vibraven
els misteriosos cants
dels vius
i els morts ...

No hay comentarios:

Publicar un comentario