21.3.14

Ens acusen...














Ens acusen de terrorisme si defensem la rosa,
i el blau del cel i l'aigua ...
Ens acusen si escrivim sobre les restes d'una pàtria
destazada i tirada en una fosa.como carronya ,
d'un país els homes , de por
s'han orinat sobre si mateixos .
D'una pàtria de la qual no queda dignitat en el seu horitzó .
D'una terra que a tots els seus ocells els prohibeix cantar .
D'un poble que camina cap al no res sense honor i sense sabates .
I per això diuen que el terrorisme
està en els nostres llavis , en les nostres paraules ,
aquests mateixos que van convertir la història.En una botiga,
a la qual acudeixen els homes porucs les ànimes temen
el poder de les rates .... I què queda d'un home
quan s'acostuma a la insignificança ?
I aquests mateixos ens acusen de lumpen - marginats
si rebutgem les nostres cadenes ,
si tirem una pedra contra el vidre de l'imperialisme ,
si rebutgem negociar amb les hienes
 i ens infiltramos com llops ...
Ens acusen de terrorisme si defensem la terra i l'honor ,
 si ens rebel · lem contra la violació quotidiana
d'aquest poble de cecs i de muts ,
i si protegim els últims rius d'aquest erm ,
i les últimes estrelles del nostre cel ,
i les últimes gotes de pluja sobre la terra seca ...
Si fos aquesta la nostra culpa , entoces és bonic el terrorisme ...
Ens acusen de terrorisme si defensem
amb tota la força de la nostra herència
 la civilització de la rosa , de les muntanyes i dels arbres .
Ens acusen si defensem amb la nostra escriptura
el blau de la mar , l'olor de la tinta
i de la llibertat del pensament i de la lletra .
Estic amb el terrorisme si pot alliberar el meu poble
de la crueltat i se li retornen les llimones
i la dignitat i la cadernera .
Estic amb tots els poemes i la prosa que tinc
i les pedres i el foc mentre aquest món
segueixi en mans dels carnissers ...

17.3.14

Luz de Primavera...













Gotas de agua y luz de primavera.
Sol en la ventana.
Estas son la alegría y la felicidad
 de vivir sin respuesta.
Al llegar,una vez más, la primavera
sabemos que el mundo no se dará por vencido...
Delicados brillos solares
 reflejados en los charcos,
Una canción de amor en los labios
y la Naturaleza suave, hermosa y eterna ...
El mundo orbita como un diente de león
en la cúpula de las estrellas.
En los sueños de los amantes
la primavera anuncia que la vida
en el mundo colorido va a seguir existiendo...

 

16.3.14

L'home lliure...

,














...Arribà de l'herba dormida a la tarda
d'aquest lloc perdut en el fons de la font.
Del singlot d'una estrela,
de la ploma distreta d'algun àngel,
de la solitud primitiva de la terra ...
És d'una espècie a punt d'extingir-se,
que plora la tristesa dels seus,
que guareix les seves ferides amb pètals de foc,
que pateix el dolor que hi ha al món,
buscant oblidar la seva vocació per l'infern,
que s'asfixia en la injustícia d'aquesta terra,
que s'ofega en la por dels nens,
que sagna amb cada pètal arrencat
S'assembla a l'ésser humà
camina dret, parla,
sap cantar i ballar i fer poemes,
Però no arrenca cors,
Ni trenca a mossegades el futur
Sí, ens sembla ésser humà,
Però és humil i solidari,
Una mica peludet, Alegri,
Amb el nas freda en nits d'hivern,
I les potes calents els estius,
Silvestre i no domat,
amant en els quarts de la lluna.
L'últim és d'aquesta espècie
d'home lliure,
I res mai podrà domesticar ...

 

15.3.14

Una historia en 7 tuits..

















-Se enamoró como siempre se enamoran las mujeres inteligentes: como una idiota...
-Le fue dificil escribir un "Te amo" en cada célula. Pero al día siguiente alguien tuvo una sorpresa en el consultorio...
-Todos sus puntos eran débiles, si era él quien los tocaba...
-Ay París, qué nevada y mágica fuiste aquel marzo...
-Y acordaron reencarnarse en gatos, para que no los separara la muerte,y poder reencontrarse  y amarse en siete vidas distintas...
-Y pensando eso,ella se quedó más tranquila comiendo gambas con gabardina (con gabardina ella,que llovía a mares ese día) .
-Fue un final feliz porque ella se salió con la suya...


14.3.14

Votre mot et le mien ...












Parfois, le silence
est le mot juste,
qui tourne sur les lumières,
la meilleure écoute
quelle place ou subi
millénaires chargé
qui donne la beauté;
fleur de pensée ...
Puis
l'harmonie claire
Le meilleur de la tristesse,
l'ensemble de la joie.
C'est la grande base
ce tour de grandeur:
ta parole et la mienne
habiter le silence ...
Ainsi, le mot
devrait être prononcée
comme une cérémonie
bulles d'air,
une célébration de l'âme,
bluff de la pensée,
car il a été généré
 pour le meilleur silence...


10.3.14

LLuvia de haikús...

Dia de lluvia
al abrir la puerta
huele a jazmìn

sòlo llovizna
y el sonido del viento
entre los pinos.

Viene el chubasco.
Se agita el perejil
verde y nervioso.

Dos segundos de granizo
y el hùmedo jardìn
tiembla de frío.

Lluvia en el circo
Limpia sus viejos zancos
el saltimbanqui.

Luces de carros
la calle bajo lluvia
cruzan las ranas.

Por las acequias navegan
los barquitos de papel.
Detras, los niños.

Brincan los niños
sobre los charcos
chapoteando risas.


Cesa la lluvia
.telarañas repletas
de finas gotas
Campos llovidos,
Un olor de mango
se asienta en la tarde

Pasó la lluvia.
Pequeñas flores
flotan aguas abajo...

8.3.14

Lunática...










Yace a tu lado esta noche la Luna llena
extendiendose en tu cuerpo
más allá de lo visible
en la oscura Tierra,
Y en un segundo-luz,
un lecho de planetas
gira hacia ti,
y en tu desnudo pecho
se despereza tibiamente
un claro de luna...
-Mira, compañero,
los luceros alrededor de la luna,
-te digo sorprendida-,
 jamás un cielo tan azul
como éste llenó mis ojos
ni mis sueños divagaron
tan libres por el horizonte-.
Apoyo el rostro en la noche
y ensortijo en mis dedos
en el rayo de luz de tu pecho,
la luna ha entrado en ti,
brillas por dentro y por fuera,
cósmico...
Aspiro tu aliento de luceros,
y poso mis labios en tus cometas
que giran  volando
y centellean en mis dientes.
Pronto galaxias enteras
me invaden garganta abajo
hasta que tu,todo noche
te arremolinas cual supernova,
 y pulsas dentro de mí...
-Es sólo la luz de la luna,-dices,
-Sí, digo yo,- y me lamo
las estrellas de los labios...


7.3.14

Sobre la tierra triste...









...Algunas cosas
merecen vivir en la tierra:
la luz de abril, el olor del pan,
el canto de los pajaros al alba,
la Iliada,el Quijote,
la hierba de la primavera...
Y esas madres
que amamantan a sus hijos,
y el miedo que la Verdad
inspira a los genocidas...
Sobre la tierra triste
deben vivir los perros
que ladran en la playa,
y los dulces caballos
de los bosques
 y los gatos perezosos
que dormitan sobre las flores,
y el niño que ríe,
y el segundo en que el delfin
se hunde en la mar,
o el blanco de las nubes
 que navegan en el viento,
y el terror que la Libertad
inspira a los tiranos.
Sobre esta tierra triste,
donde reposa la luz de la luna...

6.3.14

Lune rouge...










C’est l’année du grand chaos,
l'année d´ l lune rouge...
C’est l’année le grand chaos.
On se demande s’il y a quelqu’un tout là-haut.
Nos villes baignent dans l’avilissement complet.
L’homme, dans la décadence, décidément se plait.
Trop de larmes dégoulinent et l’argent triomphe.
Tout le monde sait bien que l’abcès lentement gonfle.
Le mot amour n’est plus, les médecins sont en deuil.
Les mots comme sentiment ne sont plus sur leurs feuilles.
Le puis de larmes c’est asséché au coin des yeux.
On s’attaque aussi bien aux jeunes qu’aux petits vieux.
A vouloir notre intérêt, nous l’avons perdu.
Que d’énergie gâchée, on dit que c’est foutu.
Soudain, le ciel assombri crache sa douleur.
Mais quels sont donc ces engins, drôle de couleur !
Je n’y crois pas, je les vois ces vaisseaux spéciaux.
Nous sommes à présent là, comme des grands idiots.
Certains gémissent et les autres leur font les poches.
Le profit toujours aveugle et cela est moche.
N’ayons pas peur, l’armée est là...
On va peut-être enfin pouvoir se révolter.
Ces soucoupes d’un autre âge diffusent un gaz.
Mais tout à coup, on se regarde et c’est l’extase...


5.3.14

Al vent...
















Ser dissidents, és portar una espasa de llum,

 a través dels laberints de l'edat fosca.
I és per sentir-se a cada pas la solitud
 del diferent  prement el nostre cor.
Ser dissidents, és optar per l'altures
y també per l'abisme.
Això són donats a l'acer de l'espasa nua.
I sempre tornar a les barricades..
Ser dissidents,e perdent la terra
 per recobrar la Utopia...
Ser dissident està en desacord amb Déu
i és veure la cara espectral dels nostres morts,
 com un mirall blanc en la foscor diàriament.
Ser dissidents, és la idea, el múscul,
 la pedra, foc, muntanya i carreteres.
Dissident és l'últim llop de  Europa
 i l'àguila adormit a les altures...
Ser dissidents, s'aclareix el futur
 vivint als ulls dels infants
 i assetjar el silenci,
 amb banderes de foc
que esclatessin en el vent...