11.6.15

Cireres...






En les cireres hi havia un gust de fermentació com en cap altra fruita. A l'tallar directament de l'arbre, sabien a enzims embolicades en sol i aquest gust complementava el polit lluent de les seves pells.

Mengin cireres --a penes una hora després de cortadas-- i en el seu gust sentiran com s'entremescla el de la seva pròpia putrefacció. En l'or o en el vermell del seu color hi ha sempre un indici de marró: el color que les reblandecerá i desintegrarà.

La cirera refresca, no perquè tingui una puresa --com un suposa d'una poma-- sinó per aquest picor lleuger, gairebé imperceptible, que ataca la llengua amb l'efervescència de la fermentació.

Per la petitesa de la cirera, la lleugeresa de la seva carn i la insubstancialitat de la seva pell, a penes més sòlida que la superfície d'una gota de líquid, el seu os és sempre una mica incongruent. Menjar-nos una cirera mai ens preparava prou per al seu os. Quan un ho escopia, semblava haver molt poca connexió amb la pell que el circumdava. Més ho sentia un com algun precipitat del nostre propi cos; un precipitat misteriosament produït per l'acte de menjar cireres. Després de cada cirera, un escopia la dent de la fruita.

Els llavis, tan diferents de la resta d'un rostre, tenen la mateixa finor de les cireres, i la mateixa mal·leabilitat. Les dues pells són com la pell d'algun líquid. És potser la capil·laritat de la seva superfície. Facin la prova i comparin si la nostra memòria encerta o si els morts exageren. Poseu-vos una cirera a la boca, no la mosseguin encara, manteniu aquí per un segon just, i adverteixin que la suavitat i el elàstic de la fruita rimen a la perfecció amb la naturalesa dels llavis que la sostenen ...



-

No hay comentarios:

Publicar un comentario